martes, 20 de noviembre de 2012

INSTANT EXACTE



Apareix l’instant exacte,
formant paraules darrera dels meus ulls.
Només porto un cos,
matèria concreta de força,
desert inclement sense nom.
Només porto un cos als braços
de bellesa sense escrúpols,
que de jo és simulació, resistència i prec.
Embotono l’aire pels ullals de les mans
quan apareix l’instant exacte
amb la mateixa contundència que principi.
Només porto un cos
amb els ulls mirant fins el fons dels ulls,
captivat per la substància del sexe
amb el plaer com a fil que tremola.
Apareix l’instant exacte
i el temps es desvela lentament
amb la primera llum dels teus mots.

jueves, 2 de agosto de 2012

Un vers


He escrit un vers per tu,
amb un silenci al marge per omplir d’imatges,
de lletres nues
que defugen de dir l’evident.
He escrit un vers que és un cànon a tres veus
de sons puerils però valent. 
Un vers que no fa romanços,
ni etílic ni epidèrmic.
Un vers per dir-te allò que omples
amb el silenci que deixem al marge.

lunes, 23 de julio de 2012

Compro or

(Una dona va a una tenda d'or amb un joier a les mans. Entra. Obre el joier davant de l'home que seu darrera del vidre.)

Comprador: Quant espera vostè treure per això, senyora?

Senyora: No tinc ni idea, se suposa que és vostè qui m'ho ha de dir.

Comprador: És que... aquí dins no hi ha res de valor. No té més que bijuteria. No hi ha cap pedra preciosa, ni or massís, ni res que...

Senyora: M'ho imaginava. Va ser ell qui m'ho va regalar.

Comprador: Ell?

Senyora: El que es feia passar per l'home de la meva vida. Em donava "baratijas", com els conqueridors espanyols als indis d'Amèrica. I Sap vostè una cosa? Jo era tan idiota que m'agradaven. Així doncs, no valen gens?

Comprador: No gran cosa.

Senyora: Era un cabró, veritat?

Comprador: No ho sé, senyora. El que sí sé és que quan un home estima a una dona...

Senyora: Si?

Comprador: Quan un home estima a una dona no li regala joies com aquestes.

Senyora: Ah! Ho veu vostè? Estava segura que tenia raó.



miércoles, 18 de julio de 2012

En defensa de la meva veu


Fa uns dies, parlant amb la gent sobre la funcionalitat, o no, de manifestar-se contra les retallades del govern, vaig sorgir la necessitat de cercar arguments que demostrin la seva validesa social i política. A tots, o al menys a una gran majoria, ens queda clar que no podem quedar a casa a esperar com segueix la situació econòmica. I ens plantegem si realment estem condemnats a fer el que l’estructura de poder ens dicta, o podem interrompre el seu mecanisme. Segons Jacques Rancière, la subversió cap al poder de qualsevol dominació ideològica constitueix el nucli de la mateixa política, és a dir, es converteix en un esdeveniment veritablement polític. Així doncs, que el poble surti al carrer i aixequi la seva veu és un esdeveniment polític, amb totes les lletres en majúscula. 

No pretenc fer un anàlisi social de què ens ha dut a aquesta manifestació de desacord política. Crec que a aquestes alçades tothom és conscient i les coneix, desgraciadament. Prefereixo centrar-me en el que és el nostre dret d’égaliberté, el principi segons el qual tots els homes i dones som iguals en quant estem dotats de paraula, per molt que d’altres vulguin dir el contrari. Des d’aquest principi, tenim dret de reaparèixer a l’esdeveniment democràtic i proclamar la nostra participació a la realitat política. Perquè la nostra lluita política, la del poble, consisteix a aconseguir fer escoltar la nostra veu i que sigui reconeguda com la veu d’un interlocutor legítim. 

El poble, els paradoxalment exclosos de l’àmbit polític, no cerca una reivindicació explícita, sinó que va més enllà, cerca el dret fonamental de ser escoltats i reconeguts com a iguals a la discussió política. Al cap i a la fi, és qui més pateix les decisions de l’élite dominant. 

Així doncs, m’emparo al meu dret d’aixecar la veu en aquesta conversa política, on vull dir igual que molta més gent que ja n’hi ha prou de lladres, mentiders i corruptes. Jo sí sortiré al carrer. És el meu dret, és la meva obligació. Tu pots fer el que vulguis. Desprès no et queixis.

sábado, 3 de marzo de 2012

Petons de fotografia

Avui m'ha vingut al cap una fotografia d'un petó molt famós. És la foto d'en Robert Doisneau a una parella americana. Doisneau va retratar la perfecta utilització dels 34 músculs que movem en besar. Fa uns anys em vaig assabentar que va ser una posada en escena del fotògraf per a la revista America’s Life. Però la imatge em sembla tan preciosa que no m'importa. És una imatge per tenir present. Sovint se'm fa evident que amb el temps les parelles es besen menys. I el petó acaba convertint-se en una convenció social més. El petó és l'inici de tot, el principi de la intimitat i el desig, quan cerques amb constrenyiment fregar els llavis i la pell de l'altre. El petó porta a la carícia.


La imatge m'ha portat a recordar com va ser el nostre primer petó. Li vaig besar a la galta quan ens vam conèixer? La capacitat de la memòria és relativa, i no sabria dir com va ser. La certesa és que hem estat amics de tantes maneres, hem rigut, guardat silenci i abraçat en moments crucials. Tant em fa que persisteixi la premura del primer petó o el tacte de la primera carícia. La meva ment podria fer com Diosneau i crear una ficció per al bloc, més o menys literària. El realment important és com és cada petó que ens fem cada dia, i el perquè ho fem. M'adono que estimo a aquesta dona que ja fa temps vaig conèixer. Estimo la dona que no deixo de conèixer cada dia i comparteix la seva vida amb jo. 

jueves, 1 de marzo de 2012

Monòleg Atur

ELL: M'he quedat a l'atur. Em sento com si estigués a l'altre costat de la vida. Aquest altre costat m'està venint una mica gran i la majoria dels dies ho trobo molt dur, molt fred. Alguns matins, només aixecar-me, miro per la finestra i els carrers tenen un tint de llàstima. Al principi penses: seran només uns mesos. Fins i tot t'ho diuen els amics i t'aconsellen que ho prenguis com unes vacances ben guanyades. Passats aquests mesos vacacionals, penses: I si això dura molt més? I gairebé sense voler, comences a sentir-te com el funàmbul a la corda fluixa. Bastant confós i amb un acusat sentit de culpabilitat.

Estic a l'altre costat dels que cobren la nòmina al seu compte corrent, però al mateix dels que anem al mercat a comprar perquè cal esprémer l'economia fins a l'última gota de suor. Aquest altre costat té moltes hores buides però repletes de pensaments pessimistes que no condueixen a cap lloc. Té de bo que passeges, gaudeixes del sol o de la pluja, veus aspectes de la vida que la pressa t'impedia observar, i que converses amb molta gent dispar en les cues de les entrevistes laborals, persones amb les quals abans mai haguessis creuat ni una salutació. Ens expliquem les nostres vides. Fins i tot pots arribar a sortir reconfortat, encara que no t'hagin donat el treball, perquè sempre hi ha algú pitjor que tu en qualsevol costat de la vida.

domingo, 26 de febrero de 2012

Silencis


No vaig conèixer a la meva avia. Va morir quan jo tenia dos anys. La mare em deia que va morir d’un infart de silencis. Els metges deien que va morir d’un infart de cor. De petita em semblaven dues raons molt diferents. Amb el temps he aprés que són la mateixa cosa.

lunes, 20 de febrero de 2012

CONVERSA NOCTURNA 22


(Són les set del matí. Ell, amant d'una sola nit, està a punt de marxar, quan ella, l’amada, es desperta)

Amant: Serà millor que marxi. Aviat despertarà l'edifici.
Amada: No cal que marxis tan prompte.
Amant: Agnès…
Amada. No diguis res.
Amant: Agnès, vull besar-te per darrer vegada.
Amada: Per a què?
Amant: No m’agradaria deixar-ho així, tan fredament.
Amada. Doncs, tu ja ho has fet.
Amant: Em guardes rancor?
Amada: (Tristament) Si... (S'aixeca del llit. Posant el cap al pit de l'amant) No. Ets molt lliure d’estimar a qui vulguis. No t’hauries d’haver molestat en venir.
Amant: Hauries preferit una nota? Un missatge de menys de trenta caràcters?
Amada: No.
Amant: Que et deixés sense dir-te res?
Amada: Jo... tal volta he estat jo qui t’ha fet fora. No t’he trobat a faltar. He passat uns dies fantàstics.
Amant: Amb qui?
Amada: No el coneixes. És un noi molt guapo que m’estima. (Breu silenci. Va a Amant i l’agafa de les espatlles). M’alegro molt per tu. De veritat. I t’agraeixo que vulguis donar-me aquest “mal dia” a les set del matí.
Amant: Volia deixar-te una nota. (S’abracen) Estàs tremolant. Tens fred.
Amada. Hauries d’haver tancat la finestra  de la bugaderia. Entra l’aire del matí.
Amant. Sí, jo tinc la culpa. (Mirant-la) Agnès, saps que t’estimo.
Amada: Doncs estima’m de lluny.
Amant. Això és el que faré.


domingo, 12 de febrero de 2012

AGNUS DEI

Aquest cap de setmana hem pogut assistir a una nova representació teatral de qualitat a Eivissa. Confesso que des de "Las criadas" del grupo Y no havia sortit tan meravellat de la sala.

Les pulsions que mouen a les tres actrius i les seves ressonàncies de gran potencial interpretatiu tenen com a resultat una contundència inqüestionable damunt de l'escenari. Això és el que fan Àngels Martínez, en el paper de Mare Miriam; Rosario Beholi, en el paper de la Doctora Martha Livingston i Paula Ramos, la jove de 16 anys que encarna a la Germana Agnès. La comunicació i la sinergia entre les tres actrius, junt a una disciplina artística del seu director Antonio Cantos dissenya damunt de l'escenari una història que fascina i deixa astorat. La temperatura artística puja per legitimar una feina quasi perfecta. Si bé, les tres dones mostren unes excel·lents dots interpretatives, vull remarcar la posada de llarg de la jove Paula Ramos, qui debuta amb un personatge que va in crescendo damunt de l'escenari.

Lluny de les herències estètiques cinematogràfiques, Agnus Dei es construeix fermament, esdevenint un referent per si mateixa. Retorna la confiança a un públic exigent, saturat per propostes que no desperten l'interès per descobrir una programació treballada i acurada, ajudant a un procés lent i progressiu de culturització teatral. Per desgràcia, Eivissa necessita crear aquest patrimoni teatral que connecti amb el públic fent de cada actuació un esdeveniment únic. Però això ja és un altra tema.

martes, 24 de enero de 2012

Mossegador


Mossega el temps carnívor molt abans
de convertir-se en temps passat.
Lliga ses nostres llengües en fugida
apedaçant de silencis ses galtes,
buidant de color els ulls.
Sóc aquell que torna,
qui segueix ses teves passes a sa sorra.
Sóc el miserable heroi
que vol fer-te d'escut aferrat al cos.
Sóc el cos de sa teua paraula,
qui queda varat a sa teua boca,
inacabable, immortal.

domingo, 15 de enero de 2012

No som culpables dels vostres pecats

Aquesta crisi ha generat un procés de mutació social, on molts de nosaltres demanem més que mai ser partícips i modeladors de sa nostra realitat quotidiana. Des de fa un temps, som molts qui ens interessem per sa política, tot i no creure en ella. I ens passa una cosa semblant amb sa democràcia: creiem en ella però aquest model no ens interessa. I no ens interessa perquè hem vist com està sotmesa als mercats de valors, que ha provocat aquesta estafa econòmica o financera que tots paguem durament. Però democràcia no significa només tenir dret a vot cada quatre anys. Segons tinc entès sa finalitat de sa democràcia consisteix en evitar els perills d’una excessiva concentració de poder, a través de regles, contrapesos, equilibris i institucions de garantia.

Aquests dies se’ns amenaça amb retallades socials. I el que indigna és sa culpabilització que ens intenten imposar aquests moralistes amb tisores. Ara resulta que el país està en crisi perquè els ciutadans de peu hem tingut una propensió al malbaratament i hem d’assumir es nostre sentiment de culpa i acceptar el “sacrifici” per haver-nos cregut amb dret als serveis públics i la dignitat laboral. En nom de sa crisi i dels “pecats” dels sistemes de poder, el ciutadà veu retallat els seus drets, perquè, clar, ha viscut per damunt de ses seus possibilitats quan havia de fer un dejuni de quaresma. Poc importa ara combatre durament sa corrupció, el malbaratament d’alts càrrecs polítics o crear polítiques de creació de feina. Ara toca retallar durament, pujar els impostos... en definitiva excloure la possibilitat de dignificar la vida dels ciutadans.